Basada en la novel·la homònima de Kõbõ Abe, guionista del film, fou premiada al festival de Cannes de 1964. El surrealisme i, de vegades, la naturalesa absurda de Suna no onna ha estat comparada amb l'existencialisme d'obres de Sartre (Sense sortida) i el Happy Days de Beckett. A més de la seva intrigant premissa, aquesta pel·lícula és notable per la vida que Teshigahara dona a les sorres sempre canviants, que gairebé es converteixen en un personatge per dret propi.
